L’òrgan encarregat de resoldre l’ordre de tancament i precinte del repetidor de TV3 de Serra Perenxisa ha denegat l’autorització per accedir a les instal•lacions i precintar-les, basant la seva decisió en el fet que Acció Cultural del País Valencià ha recorregut judicialment la sanció i l’ordre de tancament que s’intentava executar, de tal manera que el plet, que es tramita al Tribunal Superior de Justícia, encara no ha conclòs.

Segons aquest jutjat, si es tanqués ara el repetidor per la via de l’execució forçosa, es vulneraria el dret a la tutela judicial efectiva d’ACPV, perquè no tindria sentit discutir en el plet principal la legalitat o il•legalitat d’una sanció que ja s’hauria executat. En aquestes circumstàncies i, tenint en compte que hi ha llibertats i drets fonamentals en joc, el jutjat denega la sol•licitud a l’espera de la resolució sobre la qüestió de fons.
Aquesta resolució no és ferma i es pot recórrer davant del Tribunal Superior de Justícia. En tot cas, no és previsible que aquest es resolgui abans de tres mesos.
Aquesta és la quarta resolució judicial contrària al tancament dels repetidors de TV3 i denegatòria de l’autorització a la Generalitat Valenciana. En aquest mateix sentit es van pronunciar el Jutjat Contenciós núm. 2 de València respecte al repetidor del Montdúver (Safor) i el Jutjat Contenciós núm. 1 de Castelló respecte al repetidor del Bartolo (La Plana) i també aquest mateix Jutjat núm. 5 de València respecte a Perenxisa quan el tancament s’imposava com a mesura provisional.

Font: Portal Corporatiu CCMA

Un altra cosa és que des de la Catalunya del Sud no es treballi a fons per afavorir la interrelació amb la del nord. El principal problema, en aquest cas, són els límits mentals provocats per la frontera hispanofrancesa que les divideix. Són els mateixos límits mentals que fan que TV3 visqui aliena a la realitat de les comarques nord-catalanes i que la seva presència en els Telenotícies sigui merament testimonial. Si hi pensem uns instants, de seguida ens adonarem que és vergonyós que una capital tan dinàmica i de tanta importància en el conjunt dels Països Catalans, com és Perpinyà, tingui menys presència en la nostra televisió nacional que una ciutat d’un altre país, com ara Saragossa. Però és així. Significa això que a Perpinyà no hi passa mai res? O que a Saragossa hi passen més coses que a tota la Catalunya del Nord? No, és clar. Naturalment que hi passen coses, en aquella part del món, però les coses que hi passen són menystingudes i considerades irrellevants pels serveis informatius de l’emissora davant les produïdes a Almeria, Burgos, Màlaga, Saragossa o Sevilla, posem per cas. És a dir, que un accident, un robatori o una dona maltractada en aquestes ciutats sempre serà més important que un accident, un robatori o una dona maltractada a Perpinyà. Es tracta, en definitiva, de fomentar el distanciament entre catalans del nord i catalans del sud, de manera que aquests últims interioritzin que són espanyols i que el seu marc és Espanya i que, per tant, Almeria, Burgos, Màlaga, Saragossa o Sevilla formen part de la seva realitat nacional. Tot molt d’acord amb la ideologia nacionalista espanyola del Partit Socialista, que és qui en té el control.

Una de les peces clau d’aquesta sibil·lina política espanyolitzadora és la negativa a subtitular les persones que s’expressen en espanyol a TV3. De res no han servit les contínues queixes nord-catalanes dient que no entenen aquesta llengua i demanant que se’ls respecti. TV3, però, no sols no els respecta, sinó que els menysprea. En aquest sentit, té gràcia la manera com va fugir d’estudi Mònica Terribas l’any 2008 a la Universitat d’Estiu de Prada de Conflent quan els presents van blasmar l’espanyolització de l’emissora. Terribas va dir que es tractava d’una “percepció totalment subjectiva”. I quan li van preguntar per quina raó l’espanyol apareix sempre sense subtitular la seva resposta va ser que “sempre s’ha fet així”. Resposta brillant, sí senyor. Sort que al llarg de la història de la humanitat hi ha hagut persones que, a diferència de Terribas, s’han replantejat tot allò que “sempre s’havia fet així”. Altrament, sense anar més lluny, ella, ara mateix, no seria directora de TV3, ja que encara no s’hauria inventat la televisió.

Per això cal agrair que, mentre es margina una part del país, aquesta mateixa part s’organitza i fa accions com la de l’Ajuntament de Perpinyà per normalitzar allò que l’Estat francès i TV3 volen destruir.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

A hores d’ara, ja són moltes les desqualificacions que ha rebut el documental Adéu, Espanya?, de Dolors Genovès, produït per TV3, a càrrec d’esmolades veus que han trencat la guardiola dels tòpics i els han escampat per diversos mitjans de comunicació per contrarestar la presa de consciència que la projecció del documental pugui suscitar. I és que és justament això darrer el que més els espanta: que la gent no pensi com ells. Per això, descol•locats des fa temps davant el fet irrebatible de la viabilitat econòmica de la independència de Catalunya, no els queda cap més alternativa que la desqualificació dels qui aporten elements de reflexió sobre el tema. Així és com el documental de Genovès ha estat titllat de “producció objectivament tendenciosa i periodísticament qüestionable” per persones que, tot i tenir encomanada la tasca de “mirar” la televisió, no han vist mai que els telenotícies de TV3 siguin produccions ideològicament espanyolitzadores. Deu ser que quan hom està espanyolitzat, només veu els “excessos” de la catalanitat. Això explica que en una societat com la catalana, amb uns altaveus mediàtics tan espanyolitzadors, tota engruna, per petita que sigui, destaqui del conjunt com si fos una gran bola de foc. Però ni és gran ni és de foc, és només una excepció desacomplexada en el país de la pusil•lanimitat.

És la mateixa pusil•lanimitat que qualifica d’extremista la gent nacionalment desinhibida, la mateixa pusil•lanimitat que rebutja emmirallar-se amb altres nacions per no haver de preguntar-se per què no gaudeix dels mateixos drets que elles, la mateixa pusil•lanimitat que empra la seva energia redactant estatuts perquè no es veu amb cor de redactar una Constitució. Per això el documental de Genovès té tants enemics, perquè ha estat una finestra d’aire pur –una rara avis en una televisió amb uns informatius que transmeten 24 hores al dia una visió hispanocèntrica del món i de la vida– i no es tolera que en mig de tot això, encara que només sigui durant 90 minuts, una cadena pública forneixi la societat d’arguments contraris al missatge oficial. I per intentar justificar aquests atacs han dit que hi mancaven “veus discordants”. Com si aquestes veus discordants no tinguessin ja el control absolut del pensament oficial que es propaga dia rere dia a Catalunya amb els diners dels qui hi estem obertament en contra.

Per sort, Adéu, Espanya?, a banda de ser un treball esplèndid i d’un gran valor periodístic –que serà comprat per les televisions dels països que el protagonitzen– és un documental que ha assolit, si més no, tres objectius: mostrar l’existència de processos similars en diferents llocs del món, explicar que la independència dels pobles, com la de les persones, és un fet natural, no pas anòmal, i advertir que, dels quatre estats a què al•ludeix, només Espanya no reconeix aquest fet. Espanya nega l’existència nacional de Catalunya perquè sap que sense nació catalana no hi ha poble català, només poble espanyol. Catalunya, per tant, seria una part d’Espanya. O, dit d’una altra manera, Catalunya seria Espanya. I, és clar, ningú no es pot independitzar d’ell mateix. Doncs bé, el documental de Dolors Genovès desemmascara aquest absolutisme i, en comparar l’actitud espanyola amb la del Regne Unit, Dinamarca i Canadà, posa en evidencia que l’anomalia és Espanya, no pas Catalunya.

Víctor alexandre a www.elsingulardigital.cat

 Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963), que ja va publicar “Una educació francesa”, descriu en el seu darrer llibre “Un país de butxaca” el risc que corre el català i denuncia “la mort d’una llengua”. Escrit en rossellonès -la varietat dialectal corresponent amb mots com “somater” o “semals”- afirma que durant els últims anys, en molts municipis, “la llengua de Ramon Muntaner s’ha evaporat com la boira un matí d’estiu”.

Però també aprofita per criticar TV3. “La gent d’aquí va mirar massivament la televisió catalana quan retransmetia els partits de la USAP. TV3 és una televisió espanyola de llengua catalana que segueix l’horari madrileny i no l’europeu. L’abundància dels talls publicitaris i de les al·lusions a la vida quotidiana espanyola, així com les intervencions en castellà, allunyen el públic potencial tant de la Catalunya del Nord com de l’Alguer. No tots els catalans són súbdits del rei d’Espanya”.

Bezsonoff té també altres obres publicades com “Les rambles de Saigon” (1996), “Les lletes d’amor no serveixen de res” (1997), “La revolta dels geperuts” (1999), “Les dones de paper” (2001), “La presonera d’Alger” (2002) i “La guerra dels cornuts” (2004).

Font: E-Notícies

Darrera actualització ( Dimecres, 5 de maig del 2010 17:15 )

El nou president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA), Enric Marín, ha assenyalat aquest dimarts que els blocs electorals “no encaixen amb els criteris periodístics”, tot i que ha dit entendre que els partits polítics “tinguin una opinió tancada”. En declaracions a Els matins de TV3, Marín ha afirmat tenir idees al respecte i “com a mínim dues alternatives”. El president de la CCMA, que ha assegurat que el consell de govern debatrà el tema, confia en què “es pugui arribar a un acord” i que aquest no “s’impugni externament”, tot i que ha reconegut les seves “limitacions”.

Pel que fa a un possible cara a cara entre José Montilla i Artur Mas, Enric Marín ha dit que hi estaria d’acord “sempre que no es limiti el pluralisme”, ja que seria “una simplificació del mapa electoral”. En aquest sentit, ha assenyalat que “Catalunya és un país plural i, per tant, es tracta de trobar un punt d’equilibri entre la importància dels actors polítics i no segrestar cap debat significatiu. No em sembla malament sempre que formi part d’un esquema que respecti el pluralisme del país”.

La llei de la CCMA
Sobre la modificació de la llei de la CCMA que ha permès la seva elecció com a nou president del consell de govern, Marín ha dit entendre la polèmica, però segons ell, aquest es justificaria “si s’hagués canviat el procediment d’elecció per majoria qualificada”. Segons ha declarat a i>Els matins, “això mai ha passat pel cap del Govern i, a més, jo no hauria acceptat. El que s’ha fet és una cosa puntual per a determinats casos de renovació”.

Per Marín, l’aspecte “més important” de la llei és que el govern de la CCMA “no depengui del Govern del país, sinó del Parlament”. En aquest sentit, ha recordat que “per renovar, per nomenar, s’ha de fer per majoria qualificada de dos terços, i això vol dir que el Govern no pot fer-ho sense l’oposició ni al contrari, perquè cal un gran acord parlamentari per fer aquest procés”.

Publicitat en català
Com va fer aquest dilluns després de prendre possessió del càrrec, Marín ha tornat a defensar la publicitat als mitjans públics catalans. Tot i que admet que el mercat publicitari “s’ha de regular”, considera que suprimir la publicitat és “un error” que si es fes a la CCMA “seria molt greu”, ja que “significaria que no hi hauria publicitat en català”.

Pel que fa a la llei de l’audiovisual espanyola, Marín ha dit que la seva responsabilitat com a president de la CCMA és “incidir en el debat, influir en els polítics catalans perquè la regulació a Espanya no ens penalitzi a nosaltres”. Segons ell, això podria passar “si a Catalunya no hi ha una unitat política clara”. En aquest sentit, ha dit confiar en què hi ha “ un criteri comú”.

Font: comunicacio21.com

“Creiem que és un debat legítim, però també que la televisió pública l’ha de plantejar donant llibertat al ciutadà”, ha explicat la directora de TV3, que ha assegurat que quan la peça respongui a aquests criteris “es tirarà endavant”. Fa unes setmanes, EL TRIANGLE ja va avançar que s’havia censurat el treball, que també té com a entrevistats el diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà, l’eurodiputat del PP Alejo Vidal-Quadras, el dirigent del PNB Iñaki Anasagasti, el periodista Luis María Ansón, l’excap de la Casa Reial Sabino Fernández Campo i Santiago Espot, líder de Força Catalunya. Pel que sembla, a part de les moltes crítiques als Borbons, també hi ha entrevistats que donaven algun detall nou sobre l’Operació Armada i el 23-F.

Font: El Triangle

També hem tingut accés al correu-e que la coautora del reportatge, Montserrat Armengou, ha enviat  a les persones que d’una manera o altra havien participat en la confecció d’aquesta peça informativa:

De: Armengou Martin, Montserrat
Asunto: JA ÉS OFICIAL

Benvolguts,
com a persones que de manera directa o indirecta heu estat vinculats a la
realització del documental “Monarquia o república” us fem a mans la
següent informació.
La majoria de vosaltres ens vau demanar que us tinguéssim al corrent de la
seva emissió. Ens sap greu haver-vos de donar aquesta notícia. Malgrat que
la direcció de TV3 ha assegurat que es reemprendrà el tema, us hem de
confessar la nostra desil.lusió pel fet que no s’emeti el documental tal
com nosaltres l’havíem concebut.
Gràcies a tothom.

Per bé que és molt tebi –cosa comprensible tractant-se del corrent intern d’una empresa–, és molt significatiu que, finalment, hagi aparegut un col·lectiu de professionals de TV3 i Catalunya Ràdio que denunciïn la descatalanització progressiva –nacional i lingüística– d’aquests dos mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la seva conversió en mers instruments al servei del projecte del Partit Socialista. Es tracta de l’anomenat Grup d’Opinió Control Ç format per una trentena de treballadors d’ambdues emissores que es defineixen amb aquestes paraules: “Som un grup de professionals de la CCMA que, preocupats per la pèrdua d’identitat dels nostres mitjans de comunicació, fem sentir la nostra veu per aconseguir uns nivells de qualitat empresarial, cultural, social, lingüística i periodística, a l’alçada dels reptes del nou panorama audiovisual”.

És d’agrair la voluntat de servei al país d’aquest col•lectiu, perquè la situació és molt greu. Fixem-nos si n’és, de greu, que alguns dels membres de Control Ç s’estimen més mantenir-se en l’anonimat per por a patir represàlies de caràcter laboral. Aquest és un petit recull de les coses que denuncien a través del seu portaveu: “No pot ser que obrim el Telenotícies amb informació d’un accident a Terol. [...] Cada vegada els referents dels nostres mitjans són més espanyols. [...] La jerarquització de les notícies hauria de venir marcada per l’àmbit geogràfic, però els nostres marcs són espanyols. Per què fem un resum dels equips espanyols a la Champions? [...] Hem d’ensenyar tot el que faci referència als Països Catalans. Actualment estem fent una televisió autonòmica regional, i hem de fer una televisió nacional. [...] Estem a favor de la subtitulació. Tenim mig milió d’espectadors potencials a la Catalunya Nord que no ens entenen quan els donem una intervenció en castellà. Són catalans i han de tenir la possibilitat de rebre-ho en la seva llengua. [...] Fins i tot les informacions generades a Madrid amb repercussió a Catalunya poden ser explicades com una tele autonòmica regional o com una televisió nacional”.

Doncs bé, una visió tan catalanocèntrica de la vida ha trasbalsat un dels més famosos hispanoaddictes del Parlament, el diputat Joan Ferran, portaveu adjunt del Grup Socialista, que en un article a El País farcit d’exabruptes es mostra escandalitzat per la falta de submissió d’aquests catalans i per la seva poca dependència emocional d’Espanya. Segons ell, portar “la radiotelevisió pública catalana vers plantejaments identitaris amb universos simbòlics de marcat caràcter ideològic reforça les tesis dels qui advoquen a favor d’una lil•liputització”. Considera el senyor Ferran que una visió catalanocèntrica “redueix el marc referencial i informatiu en els nostres mitjans”, però no ens diu per quina raó, posats a ampliar, no farcim els informatius de notícies de la Unió Europea. Ben mirat –sempre d’acord amb els seus paràmetres–, per què lil•liputitzar-nos en un univers conceptual tan estret i provincià com l’espanyol tenint a l’abast el munt de coses que passen a Europa? ¿No seria d’un cosmopolitisme galàctic substituir la notícia d’un accident a Terol per la d’un accident al Tirol, o la d’una carretera tallada a La Manxa per la d’una carretera tallada a Manchester, o la de la neu caiguda a Palència per la de la neu caiguda a Palerm, o la de la bombona de butà explotada a Salamanca per la de la bombona de butà explotada a Salamina…? Un universalista com ell hauria d’entrar en èxtasi només d’imaginar-s’ho. Però no s’ho imagina, perquè del que es tracta no és pas d’introduir Europa en la nostra quotidianitat perquè ens sentim europeus, sinó d’introduir-hi Espanya perquè ens sentim espanyols.

Per sort, falten només uns mesos perquè amb les eleccions Catalunya es llevi del damunt la crosta nacionalista espanyola que suposa el govern del PSOE en les principals institucions del país. Cal tenir en compte que, ara com ara, sota el control d’aquest partit, és impossible que Catalunya disposi d’una radiotelevisió desacomplexadament nacional, tan desacomplexadament nacional com la radiotelevisió alemanya, suïssa o holandesa.

Víctor Alexandre

Font: El Singular Digital.com

Segons anuncia la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals al seu web, ahir, 30 de març, es van iniciar a la Catalunya del Nord les emissions en TDT dels canals: TV3, 33, Super3 i 3/24.

Amb el canvi del senyal analògic al digital, la Catalunya del Nord ha guanyat dos canals, el Super3 i el 3/24, ja que en analògic només tenia accés a TV3 i al 33.

Aquest pas respon a la demanda feta des de diferents institucions, ajuntaments, entitats cíviques i culturals, i particulars de la Catalunya del Nord per fer possible la recepció d’aquests canals en TDT en el context de l’apagada analògica.

L’entrevista que Mònica Terribas va fer al president de la Generalitat va desencadenar ahir un atac en tota regla de militants del Partit Socialista contra ella, la directora de TV3. L’entrevista de Terribas va honorar el servei públic. Les respostes socialistes, en canvi, demostren fins a quin punt certa gent ha perdut el món de vista.

Mònica Terribas s’ha guanyat el prestigi a pols i de l’única manera que és possible en el cas d’un periodista: entrevista sobre entrevista. No pot canviar ara. I dilluns va tornar a demostrar el seu nivell, sí, acorralant el president de la Generalitat. Naturalment: acorralant-lo. És que és aquesta la feina d’un periodista. I si polítics del nostre país no hi són acostumats, no és l’entrevistadora que ha de renunciar a ser allò que és. Ella ha de fer una feina i la va fer.

La va fer, a més, honorant la televisió pública. Perquè una televisió pública no és del govern, sinó de tothom. Aquest és un principi elemental i bàsic, i si hi ha qui no ho vol entendre, és cosa seva. Rectifique: cosa seva i de tothom, perquè resulta molt preocupant de comprovar que ens governen personatges refractaris a la crítica i tan rabiosos que són capaços d’arribar a l’insult personal i tot.

Vicent Partal

Font: VilaWeb