Mònica Terribas
L’entrevista que Mònica Terribas va fer al president de la Generalitat va desencadenar ahir un atac en tota regla de militants del Partit Socialista contra ella, la directora de TV3. L’entrevista de Terribas va honorar el servei públic. Les respostes socialistes, en canvi, demostren fins a quin punt certa gent ha perdut el món de vista.
Mònica Terribas s’ha guanyat el prestigi a pols i de l’única manera que és possible en el cas d’un periodista: entrevista sobre entrevista. No pot canviar ara. I dilluns va tornar a demostrar el seu nivell, sí, acorralant el president de la Generalitat. Naturalment: acorralant-lo. És que és aquesta la feina d’un periodista. I si polítics del nostre país no hi són acostumats, no és l’entrevistadora que ha de renunciar a ser allò que és. Ella ha de fer una feina i la va fer.
La va fer, a més, honorant la televisió pública. Perquè una televisió pública no és del govern, sinó de tothom. Aquest és un principi elemental i bàsic, i si hi ha qui no ho vol entendre, és cosa seva. Rectifique: cosa seva i de tothom, perquè resulta molt preocupant de comprovar que ens governen personatges refractaris a la crítica i tan rabiosos que són capaços d’arribar a l’insult personal i tot.
Vicent Partal
Font: VilaWeb
Comentaris (1)
Els delegats del govern a ca nostre, l´Iceta i en Joan Crostisser, es van esverar molt després de la entrevista a en Montilla. I probablement van rebre alguna trucada airada des de les altures de la seva organització.
Això no podia quedar així, i al final ha hagut de venir el sant cristo gros a intentar desacreditar la Terribas, en territori neutral (fora de les instal·lacions de TV3) i en castellà (huuu quina por!).
Resultat: un Zapatero absurd, grotesc i sobre-actuat, intentant de marcar un paquet que no te, interrompent com si fes alguna cosa molt dolenta, com si estigués tornant una bastonada (hahahah feien riure les carotes de paio dur i concís que intentava). I una Terribas aguantant estoicament al personatge, i fent-l’hi aquelles preguntes que obliguen a ensenyar el cul a l’entrevistat.
Tot plegat deixa molt clar el tipus de xarlatà amb qui ens les tenim.